Dissabte 20 de juny 21:00


RON SEXMITH

El cantant i compositor canadenc RON SEXSMITH té nou disc d’estudi i data de llançament: 30 de març. Carousel One ha estat produït per Jim Scott i compta amb un increïble grup d’artistes que han ajudat a Ron a donar-li vida a aquestes cançons, aquest inclou entre d’altres al baixista Bob Glaub, qui va treballar amb John Lennon, Lucinda Williams, Jackson Browne, Warren Zevon, Dolly Parton, Graham Nash i molts altres; el guitarrista Jon Graboff (John Lee Hooker, Dr John); el bateria Don Heffington (Bob Dylan, Emmylou Harris, Lone Justice); i el teclista John McGinty (Dixie Chicks, Whiskeytown, Neal Casal, Matthew Sweet). El nom de l’àlbum? El de la cinta de recollida d’equipatge a l’aeroport de Los Angeles, on es lliuren les maletes que arriben dels vols procedents de Toronto.

2014 va ser un any increïble per Ron Sexsmith. Al març, el seu disc Forever Endeavour (2013) va aconseguir el premi Juno a Millor Àlbum Alternatiu Adult, el tercer en la seva carrera. A l’abril, Sir Peter Blake (l’home que disseny la portada de Sgt. Pepper ‘s Lonely Hearts Club Band) va revelar un mural per al qual havia estat comissionat per Royal Albert Hall a Londres en què apareixia gent que havia tocat allà. La imatge de Ron apareixia al costat de Roger Daltrey, James Brown i Janet Jackson. Al maig, Sexsmith va ser nomenat Membre Honorari del Reial Conservatori de Toronto. El 3 de Juny va rebre un doctorat honorari de la Universitat Brock a la seva ciutat natal de St. Catharines, Ontario. No és d’estranyar que al juliol de 2014 es trobés de molt bon humor just abans d’entrar a gravar Carousel One.


NÚRIA GRAHAM

En aquests temps tan… eclèctics?, sembla impossible explicar l’obra d’un artista sense farcir el text de múltiples referències que centrin l’atenció de l’oient i, massa sovint, el preparin per pair allò que està a punt d’afrontar (altrament poc valuós com també, massa sovint, sol passar).

Res d’això cal, ni succeeix, amb Núria Graham. Ni en el millor dels escenaris predictius, qui va quedar ja embadalit en la seva presentació davant de públic a la Jazz Cava de Vic el febrer de 2013, hagués gosat preveure la progressió artística que la Graham ha desenvolupat aquests, encara no, dos anys.

No s’hi val parlar de referències, d’acord. Però els bons aficionats al millor pop dels darrers 40 anys accediran a racons de la seva memòria musical i identificaran amb facilitat currículums evolutius similars, que han acabat esclatant amb èxit i, moltes vegades, esdevenint referents de la música moderna. Afortunadament, tot el que es pugui escriure sobre el primer disc oficial de Núria. Graham és sobrer. La música parla tant per ella mateixa que no cal ser gaire eixerit per comprendre, ja amb la primera escolta, que s’està davant de quelcom inusual, una obra gairebé major. Sense cotilles temporals, el pop sòlid, classic de la Núria transita en un reguitzell de temes impecables i moderns, evocadors com paisatges que vols escoltar -contemplar?- una i altra vegada. Addictiu, tot plegat. I, com tot artista aspira, inconfusible i genuí.

‘First Tracks’, la magnífica demo amb que Núria Graham va debutar de l’any passat, queda tan enrere que, ara mateix, ens preguntem quin serà el seu proper pas. Mentre això arriba, gaudirem, ara i aquí, del gran talent que hi ha darrera de ‘Bird Eyes’. Pop majúscul.

VENDA D'ENTRADES AQUÍ

TORNAR A DALT